Història
Història
La Vall d’Albaida és una comarca valenciana bonica de contemplar; localitzada entre les valls de Xàtiva i Alcoi, a mitjan camí entre València i Alacant, i a mitjan camí també entre la marina de Gandia i la planura manxega. En la seua part oriental, en la zona d’influència de Gandia, molt propet de Castelló de Rugat, al recer de la serra de Benicadell (400-1.104 m d’altitud), es troba el poble del Ràfol de Salem, que compta amb 456 habitants (2008). En l’actualitat la localitat viu dels qui treballen en els sectors secundari (fàbriques) i terciari (administració, comerç, serveis) de l’economia; però conserva encara tot l’aspecte encisador del vilatge rural, llaurador i manufacturer, que fou durant el segle passat.
El clima de la comarca és d’un mediterrani molt dolç: de temperatures moderades (17º C de mitjana anual) i de pluges relativament abundants (650 litres/metre quadrat/any), que es concentren fonamentalment en temporals de llevant, durant la tardor, la primavera i l’hivern. La vegetació dominant a la serra és el pinar, per degradació del carrascar primigeni i ulterior repoblació forestal. Els pins proporcionen recer a un sotabosc o matollar de coscoll, romer, argelaga, esbarzer i uns altres arbusts sovint punxonosos. Al bancalat, hi predominen els conreus mediterranis: l’olivera, la vinya i els fruiters de pinyol; els garrofers, els ametlers i les figueres (més abundants antigament), i les hortalisses.
Bona part del territori municipal del Ràfol de Salem el conformen, en efecte, secans blanquinosos de terra de “tap” o “pedra llacorella”. En les parts més arrimades a les rieres dels barrancs i a les hortes de regadiu tradicional –enriquides amb adobs orgànics durant moltes generacions- la terra de llauró s’ha impregnat d’una tonalitat més fosca.
A la Serreta del Ràfol, que és un braç de roca de penyal de Benicadell –com si la serra allargara la mà cap al pla- hi predomina la pedra blancs o grisenca, calcària. No obstant això, pels voltants del Ràfol aflora en superfície un nivell subjacent del terreny, on es barreja l’argila (terrers de vetes rogenques i vetes blavoses entreverades) amb la pedra d’algeps (més aïnes grisa).
Precisament fou l’argila -la matèria de la qual fórem creats els humans, segons les Escriptures- la que justificà la fundació del poble del Ràfol ara fa molts, moltes segles. I és que el Ràfol de Salem, com la majoria dels pobles menuts de la Vall d’Albaida, fou en origen una minúscula alqueria de musulmans, que els àrabs anomenares Raff al-Gïbz, “l’Obrador d’Argila” (Rafalgeps, en documents medievals). Pot ser que hi haguera algun secà i alguna horteta pels encontorns de la qarya primitiva o alqueria dels moros. Però allò que justificava la presència i l’assentament de pobladors en temps d’al-Àndalus era la terrisseria, la manufactura de rajoles, cossis i gerres.
Amb el temps, els àrabs aplicaren en diminutiu a Raff, i quedà fixada la denominació de Ràfol, dit així mateix ‘de Salem’, perquè es trobava dins la senyoria feudal de la Foia de Salem (segles XIV-XIX). Aquesta baronia, que pertangué als Sabata de Calataiud (comtes de Real) i als Bellvís (marquesos de Bèlgida), comprenia, a banda del Ràfol, els actuals municipis veïns de Salem i Beniatjar. En el segle XVI el Ràfol compartia l’actual territori municipal amb un antic poblat d’agricultors, l’Alcúdia de Beniatjar, que quedaria buit i abandonat a partir del 1906, a causa de l’expulsió dels moriscos. Els senyors de la baronia de la Foia decidiren que seria més convenient repoblar amb cristians vells -valencians- únicament el Ràfol. I així ho feren, el 18 de juliol de 1611, data de l’atorgament de la ‘carta pobla’, per a unes quaranta famílies de colons.
L’estancament econòmic del segle XVII s’explica per la sobreexplotació feudal que patien els vassalls rafolins per part dels barons; cosa que motiva llur participació destacada en la revolta antifeudal de la Segona Germania (1693). Durant els segles XVIII i XIX la població es desenvoluparia gràcies a una economia de subsistència llauradora, complementada amb el mercadeig dels productes excedentaris del camp: l’oli i el vi del secà; la seda dels cucs, alimentats de fulls de les morera; les teules, rajoles, llibrells, cadufs i gerres que obraven tots els estius a la gerreria i als diferents teulars del poble, etc. Així les coses, el Ràfol de Salem agricultor i gerrer de 1860 arribà a comptar amb 709 habitants.
Al llarg del segle XX, els diferents sectors de l’economia tradicional -l’agricultura, la molineria farinera, l’almàssera de fer oli, la gerreria i la teuleria, les granges, etc.- anirien entrant en crisi. Això, juntament amb la mancança de llocs de treball en la indústria i el comerç, ha provocat en les últimes dècades un èxode progressiu de rafolins cap als pobles veïns, com Castelló de Rugat, o cap a les ciutats: Gandia, València, etc.
El pitjor moment es visqué tal volta a conseqüència de la crisi de les fàbriques de rajola (1981-1982), que desencadenà la pèrdua del 29% de la població entre el 1981 (533 habitants) i el 1994 (373 habitants). De fet, i fins a fa pocs anys, el Ràfol de Salem era un municipi decadent i relativament envellit, de moltes cases buides i pocs xiquets jugant pels carrers.
Però les voltes que pega el món han ajudat a canviar la cosa. I així, en l’actualitat el Ràfol de Salem és un municipi que es recupera demogràficament i acull famílies joves de nouvinguts; que restaura el patrimoni natural i cultural; que promou instal·lacions museístiques i establiments d’hosteleria rural; que s’enjardina per a fomentar la qualitat de vida; un poble que visiten milers de persones al llarg de l’any, gràcies al modern desenvolupament del turisme rural.